L’Helvètica
és sense cap mena de dubtes l’"espècie" tipogràfica més invasora del món
occidental. Talment com el Panga al llac Victòria, que devora sense pietat
totes les altres espècies.
Ha estat la tipografia capaç de conquistar el cor de
milers de dissenyadors que mica a mica l’han anat fent famosa amb els seus
dissenys. Aquella que ha sabut vendre més bé la neutralitat que tant desitgen
molts autors del món del disseny gràfic, així com una família extensa que la fa
molt versàtil.
Ha estat moda? Ha estat una febre puntual que sembla que
comença minvar? Ha estat una epidèmia que al cap i a la fi ha marcat una època
de tirania monòtona duta a terme per la suïssa tipo neo-grotesca? O bé ha estat
la gran salvació de molts lectors que estaven farts de les il·legibles
tipografies modernes i tenien els ulls travessats de serifes de les pesants
tipografies romanes?
Sigui com sigui, avui en dia els dissenyadors han trobat
diverses tipos remeieres contra l’aparent invasió de monotonia, la gran part de
pal sec també; moltes, unes meres evolucions de l’original.
Estem parlant de
tipografies capaces de recompensar al seu usuari (el dissenyador) amb les
mateixes virtuts que l’Helvètica.
Algunes d’elles
són: Calibri, Tahoma, Din, Verdana, Arial, Trade Gothic
Voldria remarcar
l’èxit que ha tingut aquesta font. I una manera molt gràfica de fer-ho és a
través de la següent imatge on es mostren alguns dels logotips que l’han usat.
Aquesta esfereïdora
quantitat d’usos que ha tingut em desperta dues opinions:
1. Els dissenyadors
encarregats d’aquestes imatges corporatives els ha estat igual no ser gens
originals triant una tipografia tant famosa.
2. El autors
d’aquests dissenys han estat tocats per un dard emmetzinat que els ha convençut
de les bondats de la font, i no han
pogut obrir el seu ventall per buscar altres opcions.
És obvi que l’Helvètica és una
tipografia amb molts seguidors i molt present en molts dels nostres àmbits.
Tot i així m’agradaria mostrar
alguns dels seus trets que, sota el meu punt de vista, delaten l’antiguitat de
la font (1957)i la fan menys llegible o menys clara que d’altres:
Una de les
xacres de la “G” de l’Helvètica, reitero, sota el meu punt de vista, és la
terminació en forma de cua que incorpora, un element innecessari que dona pes i
carrega la lletra. En comparació amb un “G” de Calibri o Arial, es pot apreciar
com dita cua no és necessària, és més, les “G’s” esmentades són més netes i
llegibles. Tot i així, cal considerar que el que arreglen aquest parell de
fonts, ho perden respecte la continuïtat de la corba que té la “G” Helvètica, cosa
que altres tipografies com la Din resolen millor.
En el cas de la “Q” trobo que la cua que
travessa l’ull de la lletra, trenca l’harmonia i la netedat de la “O”. És
quelcom que l’Arial trobo que no resol gens bé: canvia la cua recta de l’Helvètica
per una de curvilínia. En canvi Calibri sap netejar la imatge de la “Q” deixant
respirar el seu ull.
Si ens fixem en la “R”, he de dir que la cua
que incorpora la lletra en Helvètica em deixa perplex per la manera com trenca
amb la coherència general de la tipografia. Max Miedinger, el creador, va decidir
donar una terminació molt modelada respecte a la original Grotesque, amb certa
influència de les serifes, pel. Trobo que tant la Calibri com l’Arial, entre d’altres
resolen molt bé el problema de la cua de la “R”, la primera menys oberta que
l’altra, ambdues, però, són molt llegibles i comparteixen l’estil en la cua,
simplement una asta diagonal que sense complicacions finalitza la lletra. Cal
dir però que l’Arial, sent filla de l’Helvètica incorpora gens de la mare i de
l’àvia (la original Grotesque), hereta la simplicitat formal i la direcció diagonal
de la Grotesque (àvia) i la modulació en la intersecció entre la corba de l’ull
i la cua de l’Helvètica (mare).
http://es.letrag.com/
