dimecres, 25 de desembre del 2013

Les mares de les marques mares

Amb aquest ja és el tercer cop que faig una entrada parlant del vincle entre el món de l’alimentació i el del disseny gràfic (incloent-ne totes les vessants). I com més m’endinso en aquest món més clarament veig el poder comunicatiu del disseny gràfic.
Ja fa un temps que corre per Internet un diagrama que desvetlla el gran poder de les 10 multinacionals que dominen el món en el camp de l’alimentació (o el mercat minorista de supermercat, ja que no tot és menjar i beure): tenen les quotes de mercat més elevades i controlen les marques més poderoses i influents. Fixant-me en ell vaig al·lucinar amb algunes associacions que mai de la vida hagués dit que hi havia entre marques. Però el problema que vaig trobar a aquesta imatge reveladora era l’excés de marques que no arriben al país, que desconeixes i no en tens cap vincle ni referència.
Clica a la imatge per ampliar

La temptació de conèixer més sobre el “secret” món dels vincles entre marques d’empreses multinacionals i no tant multinacionals em va portar a fer una extensa recerca. Tota la informació que vaig compilar la vaig convertir en la meva versió de l’estès i conegut diagrama, per dir-ho d’alguna manera vaig fer la versió catalana fixant-me en marques que es dediquen a l’alimentació, en concret només amb aliments sòlids. Resulta fàcil identificar-ne les marques així com l’origen del grup multinacional. Cada empresa senyalitza el lloc on té seu principal, en general el país d’origen, després mostra les marques que comercialitza a Catalunya, i per extensió a la resta d’Espanya. Es presenten 13 empreses de les quals 11 estan al “top 2000 empreses més importants del món”, les dues restants, Panrico Donuts i Nutrexpa, són empreses catalanes molt més petites però influents al país. Les vaig tractar al “post” anterior i he volgut fer-ne menció.
Clica a la imatge per ampliar 
Pel que fa a les demés, totes són grans multinacionals, “els gegants del sector”, les companyies que manipulen més tones de menjar pel món, i treuen beneficis més elevats recol·lectant, processant i distribuint aliments.  Fent recerca vaig trobar un interessantíssim estudi dut a terme per Intermon Oxfam anomenat “Darrere les marques” que revela molt més, i en clau ecologista i drets humans, que el conegut mapa mostrat anteriorment. Link a aquí. L’estudi delata a les grans multinacionals i mostra sense fer escarafalls les xacres del seu aparell de fer diners. A més disposa cada una de les empreses en un rànking, en base a la nota que treuen després d’avaluar diversos factors. Forbes també ordena en un rànking les 2000 empreses més grans,  segons el seu pes a la industria, el valor al mercat i el nº de vendes.
A continuació ordenant les empreses segons Forbes faré un anàlisi de la seva política ecològica (amb les dades d’Intermon) i les polítiques de marca i comunicació,  segons Interbrand i altres empreses dedicades al branding i l’anàlisi d’imatge corporativa. També tindré en compte les consideracions de Greenpeace pel que fa a les fonts de matèries primes posant especial atenció al factor dels transgènics a través de la guia verda i vermella dels aliments.


       1.       Nestlé #32. Suïssa.


És una de les empreses més transparents, revela la procedència y les quantitats dels seus subministraments i a més presenta informes complerts pel que fa a sostenibilitat. Al rànking d’Oxfam és la primera amb una nota mitja de 6,1 sobre 10. Paradoxalment està a l’ull de l’huracà en matèria de transgènics, i és que Greenpeace posa tots els seus productes a la llista roja (no han demostrat que els seus productes no estan fets amb aliments modificats genèticament)
Segurament el bon posicionament que li atorga Oxfam duu a Nestlé a ser una de les empreses que més potencien la seva marca, i la venen de forma transparent en casi tots els productes de les marques que abasta, o bé posant explícitament “Nestlé” o bé iniciant el nom de la marca amb “Nes”; com “Nescafé”, “Nespresso” o “Nesquick” . Tots excepte en el cas de Buitoni (italiana), Maggi(suïssa) i Solís, Litoral i La Cocinera (espanyoles), adquisicions de la multinacional suïssa d’empreses ja creades. La política de no englobar-les gràficament a la marca Nestlé, entenc que estratègicament és la manera de jugar amb l’anonimat i poder desenvolupar campanyes de màrqueting de forma més creïble. El cas de Buitoni crec que és molt bon exemple: qui es creuria que fan pasta i pizza italianes si la gent s’adonés que la marca pertany a una multinacional suïssa?
També resulta interessant fixar-se en l’aposta que ha fet amb el pàckaging de tota la gamma de cereals marcant de forma ben clara i identificable que estan fabricats amb cereals integrals, una manera de combatre la competència (sobretot de Kellogg’s) de forma unificada, comunicant un missatge molt clar: “fem cereals saludables”. És una manera d’emmascarar la falta de transparència en matèria de transgènics? Sigui com sigui l’estratègia la trobo molt bona, ja que duu a la confusió: “ si és integral vol dir que deixa de ser transgenic, oi?”.



2.       Kraft Foods Inc. (Mondelez) #46. Estats Units.

És l’empresa d’alimentació més gran dels Estats Units i possiblement la més tèrbola de totes elles. És tèrbola pel que fa als afers socials i ambientals, amb un 3 sobre 10 és la 4a pitjor multinacional segons Oxfam. Pel que fa a la seva política comunicativa, branding i transparència és de les pitjors. Resulta un gran trencaclosques esbrinar quines marques pertanyen a Mondelez, de la mateixa manera que costa entendre l’arquitectura empresarial que recentment ha sofert uns estranys canvis. A Brandemia en fan una bona radiografia.

      Així com Nestlé, en moltes de les marques que abasta, identifica “en primer pla” la marca mare, Kraft sembla que jugui a fet i amagar, i de fet col·lapsa lineals de supermercat creant prou confusió al consumidor com per que pensi que tria entre un parell o tres de productes de diferents empreses i realment està contribuint, triï quin triï, a engreixar a la nº 1 d’Estats Units. Tenint una política ambiental i social tant poc compromesa, no m’estranya que vist des del punt de vista de la comunicació, no interessi gens ni mica que el consumidor associï marques tan conegudes com “LU” a un gegant multinacional sense escrúpols.

Això sí, un factor que últimament està treballant molt és el del co-branding, amb la intenció de potenciar les dues marques que hi participen. Bons exemples en són la crema de cacau Philadelphia amb Milka, o la xocolata Milka amb trossets d’Oreo, o Milka amb galetes salades Tuc, o Petit Ecolier amb xocolata Milka. A Brandemia expliquen molt bé com funciona el co-branding.

Cal afegir que moltes de les marques que engloba no són originàries de Nord Amèrica i això també podria ser un factor persuasiu alhora d’estampar el logotip en un lloc ben visible. L’historial d’adquisicions i despreniments d’altres empreses del món de l’alimentació és llarg; així com el de pertinença a altres grups més grans, i és que ara ja no, però va formar part del grup multinacional Altria, la principal tabaquera del món.



3.       Pepsico #88. Estats Units.

Dintre de la situació d’abús, que com a gran multinacional efectua, amb un 3,6 sobre 10, resulta ser la 4a millor empresa segons Intermon Oxfam. Té una bona actitud en vers la reducció del consum d’aigua però molta manca de polítiques socials i referents als drets laborals i d’explotació. Per si fos poc, té tots els productes a la llista roja de Greenpeace.
       Fixant-me en els aspectes de disseny gràfic, Pepsico efectua una política similar a la de Mondelez, no mostrant de forma clara i explícita, si més no en primer pla, el logotip del grup empresarial. Opta, en canvi, per generar diferents marques icòniques com ho pot ser Cheetos amb el seu peculiar tigre, present a totes les bosses d’snacks de la marca. En d’altres casos, com a Matutano(catalana) i Doritos(californiana) opta per conservar, actualitzant-ne la imatge, les marques d’empreses adherides al grup.
L’exemple de Doritos,que recentment ha reunificat el logotip d’Estatuts Units i el de la resta del món, es pot seguir a aquí.
Es pot dir que Pepsico a Catalunya, si més no, ha aconseguit saturar amb tota la seva diversitat de marques molts lineals o expositors de petits, i no tant petits establiments d’alimentació.
Pel que fa a la divisió de cereals, Pepsico sembla que comença a introduir la seva popular marca Quakers a Espanya, entrant així a competir amb els gegants Kellogg’s i Nestlé i el nombrós grup de marques blanques existents a l’estat.
 

4.       Unilever #103. Holanda.
És la segona millor empresa segons Oxfam, que li atorga un 5,6 sobre 10. Recentment ha assumit nous compromisos en matèria de drets de la dona, però encara té molt marge de millora, i el seu historial pel que fa als drets de la terra deixen molt a desitjar, a més Unilever no ha demostrat que no usa transgènics en el processat del seus productes, i els té tots a la llista roja de Greenpeace.
Pel que fa a la imatge corporativa s’ha de dir que recentment, i al marge dels aspectes més controvertits, sembla que comença a mostrar amb orgull el seu nou logotip i a implementar-la a tots els seus envasos i embalatges. L’empresa diu: “Si bé el logo d’Unilever ha comunicat fortalesa i solidesa a la comunitat des de els seus inicis el 1967 amb color gris  i blau des de 1990, vam adonar-nos molt aviat que havíem de desenvolupar una nova identitat visual per sostenir  la nova estratègia de la marca Unilever. El nostre logo es va afegir al nostre nom a tots els envasos i a totes las marques de la nostra companyia amb l’objectiu d’enfortir el negoci i la reputació, i que es comprengui i es confiï en nosaltres i en les nostres marques arreu del món.”
Veiem que parla de nova estratègia, i la basen en fer créixer la reputació de la marca i en generar confiança. De fet el nou logotip resulta una declaració d’intencions, amb gran quantitat d’elements gràfics representant els valors de l’empresa, que units formen una gran “U”.
Una de les marques que més coneixem de la marca holandesa és Frigo, una marca d’origen català que la va absorbir el grup holandès; en aquesta absorció es va incorporar el famós i icònic “Heartbrand” que unifica la marca a tots els països on l’empresa hi ven gelat (encara que a cada país, l’isotip incorpora un nom diferent). Resulta curiosa,però, l’aposta que va fer la multinacional en llançar, l’americana absorbida, Ben & Jerry’s al mercat espanyol. Personalment desconeixia que pertanyés a Unilever i inicialment la vaig veure com a una nova competidora entre Nestlé, Frigo i Haägen Dazs. S’ha de dir però, que l’estratègia gràfica de Ben & Jerry’s ha consistit en desmarcar-se totalment  de la gran competidora dins el món dels gelats de pot, Haägen Dazs, amb una gràfica súper pop, esbojarrada i hippie, talment com ho són els fundadors de l’empresa.



5.       Danone #230. França. (Fundada a Barcelona)
Oxfam la posiciona al mig de la taula amb un 3,3 i tot i ser una marca molt deficient en matèries socials, ètiques i ambientals (encara que ha assolit el seu objectiu de reducció d’emissions de gasos d’efecte hivernacle), és de les marques multinacionals que, sota el meu punt de vista, potencia més la seva marca. Constantment llença nous productes al mercat sota el nom de Danone, tots molt englobats sota un estil de vida saludable i això valoritza al grup multinacional. A més treballa molt com a fàbrica de “Megabrands” (marques que engloben a una gamma alta de productes). A Branzai expliquen molt bé la metodologia de Danone per potenciar les seves marques. I en concret m’agradaria citar la següent frase que he trobat boníssima (tot i semblar-me poc ètica): “...s’introdueixen aspectes emocionals que ajuden a ampliar els significats de marca. És a dir, si Actimel eren L.Casei que reforçaven les teves defenses, en aquesta fase són L.Casei que ajuden a que els teus fills siguin més feliços perquè poden jugar al carrer mentre plou.”
Cal afegir que recentment, s’ha apuntat al tren del retrobranding (comentat a l’entrada anterior del blog) de la ma de l’estudi Morillas, amb l’última marca llançada pel grup multinacional: el Yolado, iogurt per congelar, que ha pres com a referent els dissenys dels primers envasos de vidre. En la mateixa línia, FutureBrand, ha dissenyat l’estètica (molt vintage, per cert), d’un nou concepte de “bar de iogurts” anomenat Yoghubar per a l’empresa Danone.
I tot i no ser 100% retrobranding, la gamma dePostre dissenyada pel grup de disseny Little Buddha, beu de l’estil tradicional de marca i el mescla hàbilment amb una estètica moderna.  




6.       General Mills #365. Estats Units.
Amb una política d’aigües transparent, però amb actituds nefastes en tots els altres camps que evalua Intermon Oxfam, obté un 2,4 sobre 10 i es posiciona com a la tercera pitjor multinacional en afers ambientals, ètics i de respecte als treballadors/es.
Juntament amb Associated British Foods és de les multinacionals amb menys presència al mercat espanyol. Però realment és així arrel d’una associació que té amb Nestlé. (foto) la Cereal Parteners Worldwide. Per exemple, Cheerios i Golden Grahams són marques de General Mills que aquí les comercialitza Nestlé.
Analitzant les seves marques trobem:
-           Gigante Verde, que treballa sobre un conegut personatge. A la República Del Branding, un blog d’anàlisi, expliquen el següent: “Els personatges de marca tenen com a objectiu transmetre d’una manera més notòria, identificable, universal i visual els valors propis i únics de marca i fer més propers i familiars els productes i serveis, generant més confiança en el públic”.
-          Häagen Dazs, que ven una imatge d’estil i luxe, com deia abans, totalment contraposada a la de la competència.
-          Old El Paso, que és una marca amb una imatge súper al·lusiva que et transporta a Mèxic, d’allà on s’inspiren els seus productes alimentaris.


7.       Associated British Foods plc #493. Regne Unit.
El grup britànic amb un 1,9 sobre 10 esdevé la pitjor; textualment d’Intermon Oxfam: “Mala actuació a la hora d’avaluar el seu impacte en els seus productors, comunitats i el planeta. Pitjor encara a l’hora de donar suport als drets de les dones i els drets sobre la terra. Últim de la llista en quant a canvi climàtic. Està millorant la seva transparència i el respecte als drets dels seus treballadors/es, però encara ha de fer molt més”.
Juntament amb General Mills i Mars és de les empreses que menys han calat al nostre entorn, també són les que menys han publicitat la seva imatge de marca, el logotip de l’empresa.
Aquí el seu grau d’importació és mínim, i només en coneixem el te Twinings, una marca que transmet solidesa i tradició, tot i que personalment em quedo amb els innovadors pàckagings de la competència: Hornimans.
Cal afegir que la marca espanyola Azucarera ara pertany al grup britànic, Associated British Sugar, filial d’ABF.


8.       Kellogg’s #551. Estats Units.
 
Resulta ser una de les companyies més irresponsables. Amb un esperit americà prepotent, expropia terres, no reconeix els drets laborals i  és tèrbola pel que fa als productes amb que elabora els seus cereals, de fet tots els productes de la marca consten a la llista vermella de Greenpeace. Oxfam el situa penúltim a la seva classificació amb un 2,3 sobre 10. Davant el desconeixement massiu d’aquestes depriments dades per part dels consumidors, l’empresa engloba gràficament a tot els seus productes sota el logotip de Kellogg’s enfortint així les seves marques. Només a Pringles, que ha estat una transacció entre Procter & Gamble i Kellogg’s, li manca identificació conforme pertany a la multinacional americana; de fet dubto molt que sent una marca d’snacks tant popularitzada s’englobi gràficament a Kellogg’s, que és coneguda per fer cereals.
Pel que fa a la seva estratègia comunicativa juga a dues bandes, com ho fan també altres companyies:
-          La branca “saludable”, enfocada als adults, com a resposta a la creixent demanda dels consumidors. Els envasos d’aquesta gamma tenen una imatge seriosa, venen estils de vida saludable, i acostumen a llençar missatges subliminals: “amb aquests cereals aniràs bé de ventre” o “menja’n tants com en vulguis que no t’engreixaràs”.
-          La branca infantil, que treballa el branding a través de personatges de marca (abordats a l’entrada de General Mills). Els envasos són més temàtics, plens de colors vius i infantils.
Pel que fa al seu logotip, que l’han canviat recentment (l’han modificat poc), s’ha apostat per unir tots els caràcters del nom Kellogg i simular ser una escriptura més manual que no pas abans. Ara es veu més de lletra lligada i pretén semblar més la firma del fundador, que com diu la llegenda, firmava tots els seus productes per demostrar que eren genuïns de Kellogg.




9.       HJ Heinz #625. Estats Units.
Aquesta empresa tot i ser molt notòria no apareix als informes d’Oxfam, per tant resulta difícil conèixer la seva posició en matèria social, ecològica i d’expropiació de terres. Això sí, consta a la llista verda de Greenpeace conforme no utilitza matèries primes modificades genèticament.
Sobretot és coneguda a aquí per les seves salses Heinz, en especial la de ketchup, que és la marca per excel·lència d’aquest peculiar tipus de salsa (d’on podia ser sinó que d’Estats Units, el paradís de les hamburgueses amb patates!?).
El que fa característic gràficament a les salses Heinz és el seu emblemàtic escut amb la seva tipografia clàssica, original del 1869.
La marca Orlando (espanyola) des de l’any 88 també pertany a Heinz. Val la pena analitzar la seva estratègia comercial ja que l’empresa no va canviar de nom en la distribució espanyola, però en canvi distribueix el tomàtec, que es produeix a una fabrica de San Sebastià, arreu d’Europa sota l’internacional i conegut nom Heinz. Entenc que es tracta d’estratègia de branding el fet de no canviar el nom, ni afegir el logotip “Heinz” a enlloc de l’envàs, per no trencar el vincle amb el seu potencial consumidor, coneixedor de la marca nascuda l’any 68 (com a productors de tomàtec fregit, abans envasaven peix). 


10.       Grupo Bimbo #1106. Mèxic.  (Fundada per emigrants catalans)
Amb Bimbo passa el mateix que Heinz. Queda fora de la llista de 10 empreses que audita Oxfam, per tant resulta difícil conèixer més enllà del que “ven” la marca.
Pel que fa al seu producte estrella, i amb el qual va començar, el pa de motlle recentment ha afegit a la seva gràfica publicitària l’ ”osset Bimbo”, recuperat dels inicis del producte, amb la conseqüent adaptació d’imatge als temps actuals. Aquest és un cas de retrobranding i d’us de personatge de marca, una aposta que juga amb els avantatges dels dos recursos gràfics.
Ha englobat sota el nom “Bimbo”totes les marques que ha tret al mercat o ha absorbit  d’altres empreses. La única marca que no duu imprès en primer pla el logotip de l’empresa és Ortiz, una marca de “panets” fundada  el 1870. Sembla ser que des de Bimbo han volgut mantenir “verge” la imatge d’una marca tant tradicional


11.       * Mars. Estats Units.
No té classificació entre les 2000 empreses però és la 5a empresa més gran d’Estat Units segons Forbes.
Amb un 3,1 es situa a la zona mitja de la taula. És una empresa despreocupada pels aspectes de la propietat de la terra i el consum d’aigua, però es caracteritza per donar suport als agricultors i ser força transparent.
En la línia de Mondelez, cap dels productes que comercialitza a aquí queda ben identificat conforme pertany a la multinacional Mars.
La seva marca més popular és M&M’s, que treballa molt la seva imatge amb molt màrqueting a través del seu personatge de marca, el cacahuet cobert de xocolata amb faccions humanes i extremitats.
Les altres marques de xocolatines: Mars, Snickers, Twix i Bounty tenen un suport gràfic menys elaborat i basen la seva imatge només en el seus treballats logotips. Aquí Twix és la marca que més ha calat i és de les poques que ha comptat amb un suport publicitari fort per potenciar-la.




12.       Nutrexpa. Espanya. (Fundada a Barcelona)
És una multinacional tot i estar molt lluny d’estar entre les 2000 empreses més importants del món. Tampoc se’n coneixen els detalls ètics, socials, ni ecològics.
La marca més coneguda i exitosa és el Cola Cao. Tant és així que Interbrand la posiciona entre les millors marques espanyoles. És una marca que ha sabut connectar molt bé amb el seu consumidor i ha anat traient al mercat diversos productes derivats per atreure un públic més ampli. La seva aposta comunicativa més recent ha consistit en vendre’s com una marca fresca i “cool” i en especial ha plasmat aquesta imatge a l’envàs de Cola Cao Turbo, en canvi l’envàs del Cola Cao Original manté la il·lustració que des de fa anys duu, una imatge molt lligada a la llarga tradició de la marca.
El poder de Nutrexpa va in crescendo ja que recentment ha adquirit Cuétara i Artiach, i el 2002 va comprar Nocilla a Unilever. A cap de les marques adquirides ni les pròpies hi estampa el logotip de la companyia com a forma d’unificar gràficament els productes del grup. Això sí, treballa el concepte del co-branding, que per la tessitura econòmica en que ens trobem, ha agafat molta volada. Un bon exemple són els Flakes amb Nocilla de Cuétara. La divisió de cereals de Cuétara incorpora Nocilla per potenciar el seu producte, i gràficament en surten beneficiades les dues marques. 




13.       Panrico Donuts. Espanya.
Al final de la llista, és l’empresa més petita, i és que en la classificació que he fet competeix contra gegants del món de l’alimentació. No és multinacional però és una marca important a Espanya.
Si fem una ullada a la gràfica del pa de motlle, en la línia de la competidora Bimbo, ha anat incorporant les demandes del consumidor:
-          Sense crosta
-          Integral
-          Amb fibra
-          Línea
-          Vitaleche
I segur que d’aquí a un temps la llista serà més llarga. En cada subproducte de  la marca mare la gràfica de l’envàs té un lligam amb el tipus de pa que és, els colors, les tipografies, els missatges escrits. Tot, absolutament tot, té un motiu de ser.
Fora del pa de motlle, els productes de Panrico són molt llaminers, alguns plens de xocolata i tots plens de sucre. En els logotips de les marques es transmeten molt, d’una forma mimètica, el producte que ven la marca. Per exemple: el logotip de Bollycao consisteix en unes lletres que estant davant d’una explosió de xocolata, fent al·lusió a la xocolata que hi ha a dins del brioix. Donetes remarca la O, que és de color marró, i imita la forma del pastisset cobert de xocolata. I Qé té un signe d’exclamació ple de xocolata.
El logotip de Dokyo en lloc de ser tant al·lusiu incorpora un cercle vermell rere la tipografia fent referència al bandera de Japó, d’on són originaris els tipus de pastissets que fa la marca. A més  el producte té un nom que recorda molt la localitat japonesa Tokio.



 Després d’aquest llarg anàlisi en diverses empreses amb diverses estratègies comunicatives i maneres de fer he arribat a les següents conclusions:


Totes les marques de les grans corporacions treballen com a agents psicològics altament influenciadors. Ho fan en diversos sentits:


-         Creen un núvol d’identitats, logotips, colors, formes, imatges, etc. que allunyen al consumidor de qualsevol visió crítica o escàndol ètic, ecològic o humanitari de l’empresa multinacional. Les marques ens fan sentir socis i ens converteixen en partícips del seu creixement.


-         Generen garanties de confiança a través dels diversos suports comunicatius i combaten la “marca blanca” transmetent valors, alguns cops lligats a la tradició i en d’altres lligats al prestigi de la marca.
Per si a algú se li acudeix que pretenc afavorir o enriquir encara més a aquests gegants multinacionals m’agradaria acabar aquesta entrada amb dos vídeos que il·lustren molt bé algunes de les xacres de les més grans!


Salut i bons aliments!



dimecres, 11 de desembre del 2013

Tornem als bons temps


Seguint en la línia del pàckaging, que vaig encetar la setmana passada, volia fer menció a la tendència que està agafant aquest món, al menys al nostre “pròsper :)” país. De fet és un canvi d’estratègia, que si s’analitza bé el mercat, es percep en els productes de certes corporacions, i és fruit de la reacció tant d’empresaris com d’empreses de branding, treballant plegats, per esquivar la davallada del consum, que com tots sabem, ha causat la crisi.
Efectivament, ara que tot va malament i ens hem despertat del somni de color de rosa que havíem viscut, a les empreses per seguir tenint obertes les portes del “garitu”, han de reinventar-se i trobar fórmules noves per atreure el consum dels seus productes. I bé, de fet és una feina que duen a terme altres empreses, especialitzades en estratègies comercials i en comunicació, les anomenades empreses de branding.



En concret m’agradaria focalitzar-me en l’estratègia que últimament està materialitzant molt l’empresa catalana Little Buddha. Es tracta d’apel·lar a certs referents del passat d’empreses amb un relativament llarg bagatge històric, fer retrobranding.

D’alguna manera l’objectiu del redisseny del pàckaging es focalitza en tocar la fibra sensible del client. Es tracta de recuperar formes, frases o cançons (eslògans publicitaris), colors, inclús redissenyar logotips per tal de  transportar al potencial consumidor a temps millors, quant no hi havia crisi.



Bertrand Massanes, el director i fundador de l’empresa diu: “recuperant el passat el consumidor s'emociona perquè recupera coses que la gent estima molt. Tornes als valors de debò. Estem en un moment econòmic i emocional dur, i d'alguna manera recuperes el que fa goig i els temps millors...”
 
En molts camps, com en l'alimentació o la higiene personal, el que val, de sobte, torna a ser el sabó de Marsella, o bé surt Sanex i et diu que no té parabens. I penses: "Si abans en tenia, era perillós?" Estem generant una preocupació al consumidor, que s'adona que hem deixat algunes coses del passat que funcionaven. Això no vol dir que vulguin tornar al passat: volem recuperar el que tenia de bo el passat.




A més, hi ha un valor afegit al fet de recuperar la imatge del passat. Tornar al passat és una manera de refermar l’autenticitat de les grans marques, que ja fa tants anys que conviuen amb nosaltres. Aquelles, que són influents i han tingut notorietat al llarg dels temps, s’han adonat de la importància de fer-ho, i de fet són les úniques amb el poder de vendre, a més de productes, emocions associades, moltes d’elles, nostàlgiques.
Cal dir, però, que no sempre es tracta de fer senzillament un salt en el temps i deixar-ho tot com era abans. En molts casos, les empreses de pàckaging, branding o publicitat, juguen amb la combinació de formes actuals i imatges o il·lustracions del passat. I en general sol ser aquesta la tendència: usar els recursos tecnològics que s’han adquirit amb el temps (innovació) per confeccionar l’envàs o embalatge, i il·lustrar referents apel·latius a les superfícies d’exposició (tradició).


Sigui com sigui, veiem alguns exemples del que s’ha dit anteriorment.

En l’afer Nocilla, que és el que ha tractat la mencionada empresa Little Buddha, es va optar per jugar amb 3 factors apel·latius i modernitzar 1 aspecte del disseny existent.


1. Canvi en el logotip, s’usen les formes originals, sense donar efectes de reflex, ni volums, ni afegint ingredients extres, etc. Conseqüentment l’eslògan de “és única”, passa a ser: “l’autèntica”.




Aquí es pot veure com el nou logotip es nodreix clarament de les versions originals.




2.Afegir la imatge d’una llesca de pa rústic untat amb la famosa crema de cacau. Curiosament un recurs que ja usa la competència, Nutella. Això sí, la llesca de pa de Nocilla té més farina a la crosta, i això fa la llesca més rústica. 


3.Incorporar la coneguda, i més que rallada per televisió, cançoneta de: “leche, cacao, avellanas y azucaaaaar, No-ci-lla” a l’etiqueta l’envàs de vidre.


4.Canvi en la geometria del vas enlloc de fer-lo com era abans, amb formes anguloses. El nou vas contenidor té una estètica poc conservadora basada en una línia corba atrevida.

  

........................................................................................................................................................................................


Fixant-nos en un altre afer de retrobranding, el de la marca Donuts de la casa Panrico observem la següent trajectòria:

L’empresa Panrico el 2008 va encarregar a Josep Lluscà Design, una empresa de disseny industrial i pàckaging, el redisseny de l’envàs tradicional de Donuts, el seu producte líder, un redisseny que havia de millorar els aspectes mal resolts de l’envàs tradicional satisfent així les necessitats del consumidor, cada cop més exigent; i reposicionar el producte al segle XXI.

El resultat del repte (gens fàcil de resoldre) proposat per l’empresa alimentària es va resoldre amb el següent envàs: 


- millora del consum del producte “on the go”
 
- envàs individual, millor conservació de cada unitat.


- no hi ha contacte entre els diferents donuts.


- fàcil apilabilitat al prestatge del supermercat, evitant aixafar o deformar el producte.


- es veu el producte i es veu la marca acompanyada dels eslògans i informació al client.




El nou pàckaging es va llançar el 2009 i tot i tenir tantes propietats positives i haver estat tant estudiat i pensat, la proposta no va agradar del tot als clients. S’havia perdut l’essència! L’aposta per la modernitat que comunicava el nou envàs va tapar el missatge potent de: “fet cada dia”, transmetia indústria, un producte poc artesà.  

Això, sumat a la gran inversió per a produir el nou envàs, va situar l’empresa en un punt crític.

La reacció ha estat recuperar la tradicionalitat. El cap de màrqueting de l’empresa, Jorge Folch, posava fil a l’agulla: "cal acontentar a una important massa de consumidors que el trobaven a faltar, y captivar a las noves generacions”

La solució va ser duta a terme per el grup de comunicació Igriega. El resultat, pel que fa al nou envàs, si se li pot dir així, ha estat el següent:






Un envàs totalment apel·latiu, usant imatges publicitàries d’anys ençà. Treballat amb cartró, com s’havia fet tota la vida.

A continuació algunes de les imatges publicitàries que s’havien usat en temps pretèrits:


Cal dir però, que actualment Panrico combina la venda tant de packs clàssics, com els moderns dissenyats per Josep Lluscà Design, aquests últims només en els blisters més grans, per tal de conservar millor totes les unitats.


........................................................................................................................................................................................


Tot plegat em duu a una conclusió:

El poder del consumidor al mercat és fortíssim. Pot dur a grans empreses a fer grans canvis en la seva estratègia productiva i en la seva política d’inversions. El mediador entre empresa i consumidor és l’expert o empresa experta en: màrqueting, comunicació, publicitat o pàckaging.

En tot cas les variables amb la que es juga són econòmiques, i estrictament econòmiques, els valors associats al producte perden interès als ulls dels comptables, que al cap i a la fi són els que diuen quan toca “tancar la paradeta” o acomiadar treballadors.

Parlant en plata: si l’empresa veu que el client es sensibilitza amb el tema dels additius als productes, s’encarregarà al cap de pàckaging fer un envàs on hi digui: “sense additius!” i si el client vol el Donut de tota la vida, aixafat i pringat de sucre del del costat, es torna a l’envàs tradicional! Tant és si el producte engreixa i és un factor causant d’obesitat, si funciona en terme de vendes perquè ha estat ben produït, ben envasat i ben comunicat JA ESTÀ BÉ! :D
TOTS CONTENTS! I TOTS AMB FEINA!

Fins a la pròxima.