Endinsem-nos al supermercat!

El primer dia de classe de disseny gràfic, com sembla oportú fer un primer dia, ens van fer pensar i dir què creiem que és el disseny gràfic. En aquell instant vaig mirar de pensar en el racó de la meva ment on tinc emmagatzemades més imatges d’aquesta estesa branca del disseny. Immediatament em va aparèixer el típic supermercat enorme (en concret era un dels que no venen marques blanques) on cada secció d’alimentació esdevé un veritable aparador d’art gràfic. Una munió d’estils gràfics, tipografies, colors combinats, fotografies retallades i retocades, logotips, envasos i embalatges, etc. Talment com si d’una guerra es tractés, cada aliment exposat als prestatges de les grans superfícies dedicades a l’alimentació, desenfunda la seva arma, parida als estudis de disseny, en forma de pàckaging. És una lluita aferrissada per combatre amb els iguals, i decantar la tria de l’usuari.

Vaig pensar que era un molt bon tema pel blog. I al llarg d’un bon temps he estat reflexionant sobre el tema. He decidit focalitzar-me en l’estudi de les estratègies en disseny de pàckaging emprades en el sector alimentari, en especial centrant-me més en els productes industrials que els artesanals.

Quant penso en tot el que hi ha darrere de totes aquestes màscares que guarden i protegeixen el vertader producte, en veig uns de tant intervinguts per la mà humana que em fan dubtar sobre la seva qualitat nutritiva i els efectes positius per a la meva salut. D’alguna manera veig que la branca del disseny gràfic que s’ocupa del camp alimentari, és la gran encobridora de la industria alimentària, i paradoxalment qui fa la feina de mostrar, els continguts en forma d’ingredients i additius de cada producte. Parlo d’encobrir perquè crec que és el que fa mà del dissenyador quan col·loca els referents més positius pel consumidor en primer pla: marca, detalls i atributs del producte, eslògans, fotografia on apareix la cara més atractiva del producte (en el cas de la majoria de sòlids), fotografia d’algun dels seus ingredients característics(en alguns casos); tot plegat acompanyat d’un fons de color/s apropiats. I en canvi la informació nutricional o els ingredients del producte els margina al racó més inhòspit i menys vistós de l’envàs o embalatge.

Paral·lelament a la qüestió dels valors derivats del fet de disfressar gràficament els productes, cal tenir en comte el volum de residus que es generen quan la vida dels envasos i/o embalatges acaba. En especial crec que cal posar el crit al cel amb la tendència empaquetadora d’aliments que mai ho havien requerit o bé per tradició o bé perquè l’aliment no ho necessitava. Cada cop més, la carn, el peix, la fruita i les verdures tendeixen a vendre’s al supermercat sobre safates de poliestirè expandit cobert per paper film. Aquest pretext és perfecte per seguir cobrint més i més aliments d’informació gràfica. El gran perjudicat, com en tants altres casos en què la mà humana intervé, és el medi ambient i a la llarga nosaltres mateixos, què som els que hem de gestionar els nostres residus.

A partir d’aquesta entrada m’agradaria anar-me fixant en els diferents tipus de productes que conviuen al supermercat. Analitzant la seva imatge gràfica, el seu envàs i/o embalatge, la seva tendència fixant-me en dissenys retrospectius, etc.

Per acabar m’agradaria mostrar la materialització d’un concepte que sempre he tingut al cap respecte al tema de l’alimentació. A la figura es mostra la proporció inversa que hi ha entre disseny gràfic vs. alimentació saludable, existent, també, entre aliments llaminers vs. aliments saludables o volum de residus plàstics (difícils de reciclar) vs volum de residus orgànics (biodegradables).